TURKMENISTAN

Només sortir d’Iran, ja sentíem nostàlgia de tota la gent que deixàvem enrera… Vam arribar a la frontera, i ja la gent que vam trobar eren ben diferents. Un munt de dones passant catifes d’Iran al seu país per fer el seu negoci, amb aspecte de camperoles i mocadors al cap amb coloraines i col·locats d’una manera molt més africana que musulmana, que amagaven o bé un cabell llarguíssim, o bé algun farciment per donar aquell volum als mocadors. Els policies de la frontera volien saber exactament quina seria la ruta i a quins hotels dormiríem, i allà ens vam alegrar d’haver-nos comprat la Lonely planet guide per viatjar per Central Asia, doncs són països tan desconeguts per nosaltres i la gent parla tan poc anglès, que sabíem que la necessitaríem. Però poca ruta podíem fer, doncs només ens van donar 3 dies de visat (visat de trànsit), i vam pagar 55 dòlars cadascú per poder fer la visa per entrar al seu país, i a la frontera 20 dòlars més per la patilla… És un país on només et deixen viatjar si vas amb un paquet tot planejat i un guia que és una espècie de policia del país que només et porta per on ells volen que vagis…Així que el país en sí ja pintava ben estrany.

Una altra anècdota a la frontera va ser quan passàvem les motxilles, que el militar ens va fer obrir-les i ens va preguntar: “pistoles??(no) Bombes??(no)Medicines?” I aquí el Cambras li va dir que sí, que en portàvem moltes perquè la seva mare és metge, i li vam haver d’ensenyar. Ens va preguntar si algunes eren per estar bojos, li vam dir que no, i tot seguit ens va preguntar “I LSD??”…A todo esto, qué tiene que ver el LSD??? Es una medicina para la cabeza?? Després d’això ja vam sortir a fora a esperar el taxi, que són unes mini-furgos, i en quant arribaven agafaven totes aquelles dones i començaven a apretar i a donar-se cops per entrar al cotxe, i així fins que s’omplia… Això que a Barcelona hagués simbolitzat posar-se nerviós i enfadar-se, aquí ho feien co la cosa més normal i s’ho prenien a risa.  Així ens vam adonar que no existeixen les cues ni l’ordre, sinó el ser espavilat i el saber ficar colzes, i així va ser com, tot i ser els primers, vam perdre 2 furgonetes!! A la tercera ens vam ficar, i en una furgoneta de 8 places anàvem 16 persones!!

Fins aquí més o menys, la cosa pintava com ens imaginàvem aquest país, però la sorpresa va ser en baixar d’aquesta furgoneta i agafar un taxi per anar a Ashgabat (la capital). El taxi en sí era un cotxe bastant luxós, i quan va començar a entrar en Ashgabat, vam començar a al·lucinar… Semblava que estiguéssim a LAS VEGAS, però encara més luxós: edificis enormes, faroles tallades a mà cada 3 metres i amb 5 fanals cada farola, tot fet de marbre blanc i or, majoria de cotxes de luxe, parcs enormes i buits, carrers súper amples…No enteníem res!! Semblava un país ultra-ric, i es veu que ho és, ja que tenen reserves de gas i de petroli i que els habitants quasi no paguen impostos de res. Hem de recordar que a partir d’aquest país, i als dos següents que hi anirem,  eren països que van formar part de la URSS durant gairebé un segle, i que n’han format part fins fa una mica més de vint anys, així que fa relativament poc que van deixar de ser Rússia. Així, en Turkemsnistan queda aquest record del país rus en els amples carrers, els súper edificis, les portes gegants, un bon servei ferroviari…

Súper edifici amb súper mega porta, com podeu observar en comparació amb la mida de la senyora, i tot és del mateix estil!!

En quant van marxar els russos es va posar al poder un dictador que va morir el 2006. Aquest home va fer de la capital del país com el seu propi Disney-Land. Va fer enfonsar molts edificis d’Ashgabat, deixant a molta gent sense sostre tirada al carrer que van haver de marxar a altres àrees, i va construir un munt de monuments gegants, edificis oficials,  fonts i estàtues seves i dels seus fills gegants i daurades. També vam llegir, que si el senyor anava amb el seu cotxe oficial i passava per davant d’algun poblat que no li agradava manava que l’enfonsessin. Tot i que aquest home va morir, ara hi ha un president que és el mateix, ja que només hi ha el seu partit i  dos mínims d’agricultors i pescadors.

Així, ens va tocar quedar-nos a un hotel de 50 dòlars la nit, i descobrir que el supermercat és igual de preu que a Barcelona. I quan vam sortir a passejar també vam descobrir que a la gent no li feia cap gràcia veure dos turistes per allà, ningú saludava i les cares eren ben serioses quan ens miraven...Es veu que també tenen prohibit relacionar-se amb estrangers i temen per la policia (ja que és una ciutat ultra-vigilada). Com podia ser aquest país tan diferent del seu país veí (Iran)?? Tot eren diferències: aquests ja no semblaven musulmans, la gent ni ens mirava, tot és molt més car, la ciutat està ultra-neta, els cotxes condueixen lentament i respectant els senyals de tràfic...

Tot i el “bajón” de veure que amb la gent no tindríem relació i que per la qual cosa tampoc el Cambras podria fer màgia, la primera tarda només arribar-hi vam veure que la gent entrava al teatre i vam provar. Vam al·lucinar en veure el luxe i la magnificència que hi havia allà a dintre. Ens van passar gratis, doncs es veu que és costum del govern rus que el propi govern és qui paga el teatre, i així pel poble és completament (o quasi) gratuït. Però clar, a canvi de que són ells qui trien les obres, i són obres que únicament mostren costums tradicionals, drama i comèdia, entreteniment per entreteniment i rentat de cervell dirigit pel govern. Però a nosaltres ens va agradar molt veure tot això per dintre.   Era enorme i estava ple de gent, i a dalt ple de militars que també tenien permís per anar al teatre aquell dia. Hi havia dones amb el mocador i sense, vestides més tradicionals o més russes, i tot i que ningú va parlar amb nosaltres, vam veure que sí que els hi agrada riure, participar i aplaudir. La obra era d’amor, i els decorats, vestits i balls recordaven moltíssim al Bollywood, així que tot i que no vam entendre res (era en rus), a mi em va encantar. La pena és que no deixaven fer fotos a dintre!!

Tot i el luxe del teatre, aquest era el paper del WC.

Al segon dia vam caminar  tot el dia per la ciutat, i no podíem més que dir a cada pas: “Com es passen...!!”. Cada edifici, monument, plaça...era més gran i més luxosa que l’anterior. I cada pocs metres hi havia militars i càmeres controlant, així que si fèiem alguna foto a algun edifici prohibit ens cridaven l’atenció, si paràvem a xerrar o a mirar el mapa ens deien que a circular, que parar en mig del carrer estava prohibit...

 Si mireu bé, a la dreta trobareu al Cambras, no està fent cap truc de màgia pèr semblar tan petit, és que allà fan escultures així d'exagerades!!

El nou president que no falti!!

Aquesta és la font més gran del món, els hi encanta tenir records guinness d'aquest estil. Fins i tot, així de gran situen el seu país al mapa del món (s'han flipat una mica!!):

Fins i tot les parades de bus són ultra-luxoses: tapades per la pluja i a sobre d'una plataforma de marbre, com no!:

Una de les tantes escultures d'or del dictador.

A més, tot estava buit...carrers i parcs gegants només per nosaltres...

Una altra curiositat, és que els estudiants, des d’infantil fins a la universitat, han d’anar uniformats: les noies amb 2 trenes ben llargues, un barret i una faldilla llarga i americana totes del mateix color, i els nois amb americana, camisa i corbata...Des de ben petitons així ja, com senyors en miniatura!!!

Tot i que hi ha com una manera de vestir tradicional que és aquesta (una mare i la filla sortint del mercat):

Al final d’aquest dia, vam agafar un tren que trigava 12 hores en arribar-hi al poble més proper a la frontera

, així que el 3er dia va ser per arribar-hi a la frontera amb Uzbekistan i sortir del país  abans de que tanqués la frontera... El tren tenia lliteres i estava força bé, tot i que a les 22’00 de la nit (hora en la qual han de tancar tots els negocis i restaurants) va passar un revisor i ens va obligar a anar-nos al llit a aquella hora...I aquesta sóc jo de bon matí!!

No sé a vosaltres, però a nosaltres, el que vam veure d'aquest país, ens va deixar bocabadats...Esperem que us hagi agradat!! Proper capítol: UZBEKISTAN. Tot i que ara estem a Kirguistan i demà volarem cap a Índia!!!